“Ja
no sé què més hem d'esperar per dir prou i marxar d'Espanya”, indicava
fa uns dies en un article a El Punt Avui. Hem tocat sostre?
La
capacitat de resistència s'està demostrant que és infinita i això no és
gaire bo. Jo crec que ha de ser finita i ha de ser conseqüent amb el
que és la dignitat i les necessitats que té en aquest moment el nostre
país. Estem anant pel camí de dir prou, que no sé exactament en quin
moment serà, ni a què es deurà, però segurament hi haurà una cosa més,
de les moltes que hi ha hagut, que ens farà reaccionar i posar-nos
definitivament en aquest camí.
Quin pas endavant ha de fer ara la societat catalana?
La
societat catalana ja està fent els passos. El procés el vam començar fa
molt de temps fent de l'independentisme un moviment que fos tan vàlid o
tan normal com qualsevol altre. En deu anys, els independentistes han
canviat molt. Les persones que eren independentistes per qüestions
sentimentals ho continuen sent. Però ara, i aquest és el canvi, les
persones que creuen que amb la independència la nostra nació podrà fer
camí ja són moltes. I s'han unit les del cor, les pragmàtiques, les de
raons culturals, les de raons empresarials, etc.
El camí cap a la independència es fa ara més per la butxaca que per sentiment nacional?
Les
persones que només eren independentistes de cor van desapareixent. Per
generació, potser la balança s'anirà decantant cap a l'altre costat.
Però el sentiment de pertànyer a una nació i de voler que aquesta nació
visqui en plenitud no es perdrà mai i no s'ha de perdre mai.
El Tribunal Suprem torna a colpejar la immersió lingüística. Quin és l'aturador a les hostilitats?
Tenen
una màquina de fer maleses en contra de Catalunya. I estem tot el dia
pensant què més poden fer. D'alguna manera això ens va bé, perquè no hi
ha ningú que pugui negar aquest atac continu de l'Estat espanyol cap a
Catalunya.
Queda marge per a l'optimisme?
Jo
en sóc molt, d'optimista. Perquè estan passant moltes coses i aquest
camí no té retorn. Si ara ens paréssim seria la mort de la nació i no
ens ho podem permetre. I també estic esperançada perquè els mateixos
polítics del govern de la Generalitat han entrat també en un carreró
sense fons.
Segons el CEO, el 51% dels ciutadans votarien “sí” a la independència.
Això
vol dir que la idea va guanyant acceptació. Ara, el que cal és que
aquesta majoria de persones que es declaren independentistes votin
partits que portin en els seus fulls de ruta la independència. I el que
és molt important és que hi hagi molts partits independentistes, no
només un. Fins ara semblava que només era possible un independentisme
d'esquerres. I no n'hi ha prou. Tots han de sumar. És bo que hi hagi
independentistes a tots els partits polítics: de dretes, d'esquerres, de
centre, independentistes que siguin creients, que siguin no creients,
que siguin nascuts aquí, a fora...
Com valora la secció i el concert a Girona que impulsa El Punt Avui?
Amb
molt respecte i estima. Adoptar una posició clara és el que toca ara. I
hem d'anar al concert i portar-hi els fills per fer-los entendre que
tot això es fa per ells i que ells també són una peça importantíssima de
tot aquest canvi.
